Dénia, octubre de 1895. Un nou edifici s'alçava en la prolongació de la carrer Camps davant la mirada dels més curiosos. Un lloc que seria de gran rellevància per a la ciutat, i per on milers de nens i adults passarien per fantasiejar, divertir-se i descobrir nous mons. Naixia el Teatre Circ de Dénia.
El Teatro Circo va acollir tot tipus d'espectacles, però sens dubte un ells va destacar entre la resta, ja que va marcar una fita a la història de la localitat: el cinema, el primer de la ciutat. El setè art havia arribat a Dénia i hi viuria els seus anys d'esplendor.
La història d'aquest cinema no se sabria si no fos per la tasca de Toni Reig i Miquel Crespo, autors del llibre Dénia, ciutat de cinema. Els investigadors expliquen a Dénia.com que es va tractar d?un treball d?anys i que van partir de la col·lecció de prospectes de cinema de Miquel, que compta amb uns 10.000 fulletons de pel·lícules del segle passat. Tots dos van gaudir del Teatre Circ, encara que el Miquel més que el Toni, a causa de la diferència d'edat.
Disseny i transformació
El seu nom original no va ser aquell. "Circo Ecuestre", així és com el va batejar el fuster encarregat de la seua construcció i propietari del lloc Esteve Pérez Contrí, que el va crear amb la idea de presentar una funció fixa de cavalls, a més d'un espectacle circense. De fet, era al carrer Colom on se situaven les quadres. Però, com és que el va construir un fuster? La resposta és que l'estructura es va fer de fusta; un esquelet amb forma rodona sota un gran sostre que recorda les carpes dels circs tradicionals.
Tot i això, el potencial del teatre no podia quedar-hi, l'edifici estava destinat a un poc més gran. És el 1925 quan comença un ambiciós projecte sota el nom Gran Teatro Circo, que obriria una nova possibilitat d'entreteniment, el cinematògraf. Aquest aparell, inventat el 1895 pels germans Lumière, no es popularitzaria internacionalment fins als anys 20.
La reforma del lloc va suposar la creació d'un nou espai, que va distar molt de la idea de somni que portava l'arquitecte Alfonso Garín (encarregat del projecte), així que només es va anomenar Teatro Circo. Es va mantindre la meitat de l'estructura de fusta, les columnes en semicercle i la forma rodona.
Va ser entre el 1943 i el 1944 quan va patir una transformació més evident que suposaria la creació d'un gran escenari amb dues files de llotges laterals i una platea de 700 butaques, a més de grades al fons. Aquesta capacitat es va ampliar i el 1952 el Teatre Circ presentava 12 llotges, 536 butaques, 106 localitats de preferència i 300 de general. Davant la prosperitat del negoci, el 1957 es van retirar les llotges per augmentar el nombre de butaques.
«Tenia dos esglaons a l'entrada, baixaves i hi havia tota la cartellera de la setmana. I hi havia dues portes, una per al pati de butaques i una altra per a general i davantera» -descriu Miquel Crespo, que afegeix- «hi havia una reixa de pals de fusta que partia les seccions, com si estiguessis a la presó: podies parlar amb els de butaques, però els pals no et deixaven passar».
Miquel també rememora que hi havia tres butaques reservades: una per a l'alcalde (que era doctor), la dona (que era dentista) i Rosalía, la infermera. «Moltes vegades no anaven al cine, però ningú no s'atrevia a asseure's».
Tots dos experts recorden un dels elements principals del lloc: l'imponent teló del gran escenari.
Benvinguts al xou
No hi havia un espectacle que calgués que no passés pel Teatre Circ. El circense, evidentment, va ser el xou estrella dels primers anys, agafant més fama el nombre del domador de cavalls.
Tot i això, aviat va ser el teatre el focus central. D'una banda, hi participaven professionals, com l'actriu Tina Gasco que oferia una obra el 1960. I tampoc faltaven els aficionats: tanta era la passió dels deniers per l'actuació que fins a quaranta persones van formar la Ronda de la Marina el 1962 i en van representar la obra La bomba de Baluba.
Fins i tot allà era on tenien lloc els mítings polítics abans de la Guerra Civil, on se celebraven les presentacions de falles… era un lloc disposat per i per als ciutadans que ho requerissin.
Concerts, obres de teatre, xou de varietats, hipnosi... tot tenia cabuda al Teatre Circ, que a més va comptar amb la presència d'algunes estrelles del segle XX. Per exemple, el 1949 actuava Antonio Machín amb Melodies de Color, la vedette Mary França com a cap de cartell de Buscant una estrella el 1961 o el Duo Dinámico feia un concert el 1963.
El cinema arriba a Dénia
Però l'esdeveniment estrella va ser l'arribada de la gran pantalla, predecessora de tantes altres que després van aparèixer a Dénia, com la del Palau Sol o el Saló Modern. A Dénia arribaven tots els grans èxits del setè art.
El 1896 es va crear el primer programa de cinema de Dénia del Teatre Circ sota el títol «Cinematògraf Lumière». Hi apareixien una sèrie de curts de cinema mut com Carnestoltes a París o Maniobres de Cavalleria. Aleshores es podia gaudir de dotze projeccions pel preu de 0,15 cèntims.
El nou fenomen del cinema sonor va arribar a Dénia el 1931 amb la pel·lícula L'Home Dolent. Aquest nou tipus de pel·lícules va portar amb si les primeres estrelles de la comèdia. Així el Teatre Circ anunciava el 1935 la pel·lícula Fra Diavolo amb els actors Stan Lauren i Oliver Hardy, més coneguts com «el gros i el flac». També van arribar les grans produccions de l'època daurada de Hollywood, com Ben-Hur, que s'estrenava el 1933.
Durant els anys de la Guerra Civil, el cinema va batre rècords d'assistència, ja que la gent necessitava evadir-se de la realitat. Moltes de les pel·lícules estaven promogudes pels sindicats, que pretenien fer arribar les seues idees a la població, com Tempestat sobre Mèxic, projectada el 26 de desembre de 1936. A més, el Teatre Circ, igual que altres cinemes, projectava els comunicats de guerra per mantindre els deniers informats del conflicte.
El Teatre Circ durant el Franquisme
Després de la guerra, la censura era present: «Les pel·lícules italianes i alemanyes eren les úniques que entraven recentment estrenades, les americanes trigaven quatre o cinc anys a arribar a Espanya», explica Miquel.
Les categories de pel·lícules eren «per a menors, per a adults, grans amb objeccions i greument perillosa».
«Quan es va estrenar Gilda (una pel·lícula que es rumorejava que era de destapi), jo anava a un col·legi religiós, i el germà Carlos -que en glòria estigui- ens va prohibir que passéssim davant del cine i miréssim les fotografies», relata Miquel rient.
A més, Toni ressalta que hi havia diferències entre províncies a l'hora d'estrenar pel·lícules al segle XX: «una pel·lícula que arribava a Madrid el 53, podia trigar diversos anys a estrenar-se a Dénia».
Tot i això, no van deixar d'estrenar-se pel·lícules de fama mundial com Casablanca (que arribava el 1947 a Dénia) o El que el vent es va portar (1953). Van ser una infinitat de títols els que van passar per la localitat fins que el cine va tancar les portes.
decadència
El Teatro Circo va passar per moltes mans al llarg dels anys, entre elles, les del conegut Alfonso Guixot Guixot (propietari d'altres cinemes). Aquest va deixar l'edifici al seu nebot Vicente Espadas Palomares, el darrer propietari.
Els anys d'esplendor finalment van arribar a la fi. Als anys 60, el cinema presentava una decadència de les instal·lacions, amb humitats i desperfectes. Finalment, Espadas va decidir vendre part d'aquest i després fundaria els Cinemes Comtat.
L'última funció va tindre lloc el 22 de maig de 1966 i el dia 29 el mític Teatre Circ, que tant havia fet gaudir els espectadors deniers, deia adéu per sempre.
Dénia necessita un Cinema i un Teatre-Auditori.
També necessita el Tren de Gandia.
Una Estació d'autobús decent no vindria gens malament.
Però sobretot el que necessita Dénia és una política millor.
Ho has quadrat maco. Tinc 60 anys i Dénia ha canviat moltíssim com és normal, però que no hi hagi ni un cinema auditori és de traca. Això de l'estació ¿? d'autobusos una vergonya, això del tren una quimera històrica. Ens sobra restaurants i deuria haver-hi una moratòria constructora ja que això se'ns ha anat de les mans, gràcies a uns polítics avits de cobrar impostos com a bojos.
La ciutat hauria de comptar amb un auditori on oferir teatre, cinema, espectacles, conferències, etc. És cridaner que fa tants anys hi hagués instal·lacions com la del reportatge i hui dia no comptem més que amb el xicotet saló del centre social. Crec que la ciutat s'hauria de plantejar la necessitat. Hi ha moltes xicotetes poblacions al nostre voltant que tenen auditoris molt decents. Que a Dénia no comptem amb un adequat amb la importància de la ciutat sembla increïble
Gràcies per aquests articles tan interessants que ens fan descobrir la història de Dénia. Si quant enyorem el nostre cinema de tota la vida en marquès de camp
Cinema és realment missing a Dénia ia més s'haurà dit en l'example de Javea amb les seues pel·lícules. Little to do here in bad weather.
Aquí es parla espanyol i valencià, si vols que t'entengui la gent. Quan vaig a la Gran Bretanya no se m'acut escriure en una web en espanyol o valencià, ja que el que pretenc és que coneguin la meua opinió. Em sap greu però Dénia no és la Gibraltar ocupada.