Dénia.com
Cercador

El xoc entre barriades de Dénia que va provocar la independència de Baix la Mar: el naixement de Diana

04 de febrer de 2024 - 00: 45

Les discrepàncies entre els diferents districtes de la ciutat són inevitables. També a Dénia es veuen aquestes grans diferències entre barris que arriben a compartir algun carrer. Però tots aquests frecs esdevenen anecdòtics en comparació a l'històric desenteniment que hi va haver durant la primera meitat del segle XIX entre el barri marítim i la resta de la ciutat, el qual va provocar la independència del primer i la creació d'un nou municipi abocat al fracàs: El Poble de Diana.

«Els de Dénia sempre hem dit: Dalt Dénia i Baix la Mar. Són les dues realitats», avança l'historiador Javier Calvo, qui ha dedicat gran part del seu treball a estudiar aquest període de la història local i ara ens ajuda a entendre aquest esdeveniment. La Dalt Dénia, ens explica, és aquella que ara coneixem com el casc històric, és a dir, carrer Loreto i rodalies, les Roques, la plaça de la Constitució i Valgamediós, on hi havia la porta de terra. El districte mariner era una versió precoç del que ara coneixem com a Baix la Mar, integrat hui dia completament a la resta de la ciutat com un barri més. Ara bé, no era així aleshores.

Durant les primeres dècades del segle XIX la guia de carrers no es compartia, Marqués de Campo encara no estava connectada al port, i calia eixir de Dalt Dénia per desplaçar-se fins a Baix la Mar.

Esplendor portuari

La Dénia de llavors era una ciutat pròspera, des del punt de vista demogràfic i econòmic. Després d'acabar la Guerra del Francès, el municipi va gaudir d'un gran creixement de població. Es calcula que el 1837 comptava amb prop de 3000 habitants. Això es deu en part a l'activitat portuària, ja que constantment es feien exportacions a la resta del món tant de passa com d'altres recursos agrícoles. El nostre port era un dels més importants de la zona, l?únic natural entre Peñíscola i Alacant, i estava en plena ebullició.

Al voltant del mar es va anar creant una societat paral·lela a la de la ciutat. El port estava envoltat de magatzems, com cal esperar, però també acollia les llars de gairebé un terç de la població. Eren els treballadors del port i les seues famílies, els «marejants» segons recorda Calvo que els deien de manera pràcticament despectiva. Però també eren majoritàriament els veïns originals de Dénia, ja que la part alta havia rebut nombroses famílies, moltes inversores, que van arribar de fora.

Les condicions i els serveis de la barriada portuària, això sí, deixaven molt a desitjar. Els aiguamolls que envoltaven la zona eren grans focus d'infecció, la gent emmalaltia, i no disposaven ni de metge perquè se'ls atengués. L'últim que va exercir abans del 37 al lloc, de fet, va morir completament pobre. Era un barri extremadament humil, en els registres del qual ha trobat Calvo molts caps de família ocupats per nens de 13 anys en haver mort el pare o haver-se embarcat per treballar de mariner.

I per què no viure a Dalt Dénia, que disposava de millors serveis, encara que la majoria de famílies eren originàries de la població? Per la muralla que els envoltava, protectora de la ciutat però també una gran barrera que va culminar la divisió entre veïns.

Triar violència (o incertesa)

Dalt Dénia encara seguia fortificada, amb la gran muralla que abraçava la ciutat i la protegia del violent exterior. La que roman visible a Ronda Muralles, i dóna nom, s'estenia per la plaça Valgamediós, envoltant la ciutat pràcticament per l'avinguda d'Alacant i la Via, i tancant-se a l'alçada del carrer Diana.

Era una època convulsa, en què anar d'un municipi a un altre sense una arma era jugar-s'ho. Massa friccions es resolien amb sang, massa llars tenien com a principal motor econòmic el pillatge. La guerra, a sobre, era un continu que fins i tot arribava de l'estranger per mar, però tampoc la terra se salvava quan el 1833 va iniciar la primera guerra carlina. Amb tant de tràfec s'adormia millor dins d'una muralla protectora.

La muralla, no obstant, tenia els seus inconvenients. Les portes de les entrades es tancaven quan s'acostava la nit per impedir que tot el que hi hagués fos entrés. I aquells que treballaven al port, els horaris dels quals de feina i desplaçament s'estenien més enllà dels d'aquelles portes, les trobaven tancades diàriament. No tenien més remei que alçar casa fora de la muralla, i així va anar creixent el barri mariner, a la vora del Mediterrani ia prop d'on cada dia havien de treballar les famílies.

Eren cases exposades completament a la incertesa i la desprotecció de l'exterior, però el més positiu és que també els evitava el pagament dels impostos per la seguretat de viure dins de les muralles. De fet, això també animava les familiars més pobres a quedar-se en el que seria Baix la Mar.

Les dues realitats i la seua distància creixent

Com cal esperar, el creixement constant d'aquests dos nuclis distanciats va crear dues societats amb massa diferències, i aquell espai que els separava, que no arribava al mig quilòmetre, cada cop es notava més gran.

L'economia de la zona marítima estava basada a la mar, mentre que la ciutat vivia de l'agricultura. Encara que hi havia famílies de tota classe a les dues parts, les acabalades vivien dins de la muralla, mentre que fora regnava la pobresa. Els serveis igualment es van quedar intramurs, mancant els marejants de metge, però també de mestres (només comptaven amb un de primeres lletres en aquell germen de Baix la Mar) i fins i tot de cura d'ànimes. Fins i tot la fe es professava de manera diferent, doncs la devoció del barri marítim era cap a sants relacionats amb els oficis del mar, ia ells dedicaven les seues festes (algunes d'elles conservades hui dia).

Totes aquestes diferències ja culturals que s'havien interioritzat, els greuges de viure exposats a les malalties i la violència de l'exterior, la manca de serveis mínims als seus carrers, així com un cert menyspreu que emanava de la població intramurs cap a la qual anomenaven marejant, va provocar una bretxa difícil de segellar. I, com dèiem, era un bon moment per al port, amb un potencial comercial en auge del qual poder sostindre-se. Aviat els mariners van unir caporals, per què no independitzar-se per aconseguir els serveis per si mateixos i millorar-ne les condicions?

L'origen de Diana

Ja eren dos municipis sentimentalment separats. Dalt Dénia, amb uns 2000 habitants, i l'actual Baix la Mar, amb 900. El seu futur estava sentenciat, per la qual cosa cada nucli va seguir el seu propi rumb quan el 7 d'agost del 1837, ens anuncia l'historiador Javier Calvo, la Diputació de Alacant acorda, després de la petició de 40 veïns de la Dénia marítima, atorgar la condició de poble a la barriada portuària, sent el naixement del Lloc de Diana o El Poble de Diana.

Això no va ser la fi. Com sabem hui, Diana acabaria sent reabsorbida, però durant aquests anys la Dénia que coneixem es va dividir en dos municipis per poder posar fi a les diferències i evitar que les friccions anessin a més. No va servir de gaire i el xoc entre els dos pobles es va incrementar, culminant en la desaparició d'un.

3 Comentaris
  1. Jose Salvador Ronda Crespo diu:

    La història, ens apropa més a la realitat viscuda, seguim l'article, amb il·lusió

  2. Neus Pàmies diu:

    Sempre tan interessants les històries que ens explica Javier Calvo. Moltes gràcies per fer-nos entendre i conèixer la ciutat on vivim

  3. Miquel. diu:

    Magnífic article. Enhorabona.


37.861
4.463
12.913
2.700