Després d'anys a l'ombra del nucli privilegiat de Dénia, l'anomenada Dalt Dénia d'intramurs, el barri mariner va decidir independitzar-se per formar el seu municipi. Va ser el 7 d'agost del 1837 quan la Diputació Provincial d'Alacant va decidir, després de la petició formulada per 40 veïns de la zona portuària de la ciutat, acordar-ne l'elevació a la condició de poble, naixent així el Poble de Diana. Ara bé, lluny de significar la fi dels conflictes amb els seus veïns emmurallats, va suposar un greuge de la situació que va impedir que el municipi perdurés fins als nostres dies.
Si ens fixem a la guia de carrers que sobreviu, i com ens fa veure l'historiador Javier Calvo, es pot observar una gran concentració de places al barri de Baix la Mar. Entre els seus carrers cada poc dónes amb un espai més còmode on hui regnen terrasses i antany, s'intueix, socialitzaven els seus veïns. No és cap casualitat, al barri celebraven la devoció als seus sants amb moltes festes que encara alguna perdura hui dia. De fet, el germen dels Bous a la Mar neix aquí. Es podria dir, doncs, que era un veïnat molt festiu, més donat a la gresca que a l'interior de la muralla. Tot i això, assumim que poques celebracions hi va haver com la de la nit del 7 d'agost de 1837.
Dins dels murs poca festa hi hauria aquella nit. Els dirigents del que va quedar de Dénia, representants d'aproximadament 2.000 habitants, van començar aviat a planejar la seua resposta per aconseguir que fes marxa enrere aquell dictamen de la Diputació i recuperar l'ara Diana i els seus gairebé 1.000 veïns. Com aconseguir-ho? Recórrer a l'opressió? Potser al bloqueig? Guerra? Invasió? Javier Calvo, que ens ha ajudat a entendre aquesta etapa del segle XIX, apunta a una actitud molt més deniera: «el me'n fot».
Efectivament, la resposta de Dénia va ser aquest me'n fot, aquest passotisme, o aquest l'efecte fantasma que diem ara que ens hem connectat al món per cercar expressar-nos com els de fora per entendre'ns amb els de dins. Però lluny de ser una actitud de desídia, va ser una estratagema brillant amb què van fer la vida impossible a Diana, i van sentenciar la seua mort.
La Diputació va fixar una reunió entre municipis per delimitar els nous termes municipals. La resposta de Dénia no va existir. Al mateix temps que ignora cada ordre, enviava una allau de reclamacions a institucions provincials i nacionals per exigir la reunificació del terme.
El municipi sense terres
Tot i que va ser impossible acordar un pacífic repartiment del terme, Calvo va donar a la seua investigació amb les claus que podrien donar una idea de com va quedar dividida. Dénia es va quedar amb el gruixut i tota la ciutat envoltada per la muralla, a Diana li va correspondre, com calia esperar, poc més que Baix la Mar.
Això no obstant, si no està establerta la limitació de cada terme els problemes es disparen. Un dels principals objectius després de la independència era assolir aquells serveis que Dénia havia apartat dels veïns del barri mariner, concentrant-los tots dins de les muralles. Però sense establir el límit del terme municipal no es podien imposar els tributs amb què costejar els anhelats serveis. A sobre, al carrer Senieta colpejava una epidèmia de tercianes que no aconseguien controlar perquè la Junta Local de Sanitat pertanyia a Dénia, així com la responsabilitat de dessecar les aigües estancades d'una marjal propera que estava provocant la malaltia. La resposta de Dénia a les súpliques de Diana perquè se'n fes càrrec? Me'n fot.
Va passar un any i la desil·lusió amb la nova situació era innegable. Tot allò que volien aconseguir amb aquella independència seguia estant lluny de ser una realitat a causa de l'interessat desinterès que mostrava Dénia per fer efectiva l'emancipació. La Diputació va tornar a exigir-ne una reunió entre els ajuntaments dels dos municipis el novembre de 1838 per efectuar la delimitació. Dénia va tornar a ignorar tota ordre aconseguint així el principal fracàs de Diana, ja que sense terme municipal sobre el paper no tenien jurisdicció en el seu propi poble.
L'inevitable fracàs de la independència
És clar que hi va haver més esculls que sumats van provocar la fi del Poble de Diana. El seu principal motor econòmic era el mar, però la capitania del port no van aconseguir arrabassar-la a Dénia, com esperaven. Tampoc van aconseguir la protecció que buscaven vivint fora de les muralles en una època tan convulsa amb la creació de dues companyies de la Milícia Nacional, ja que malgrat demanar 250 fusells i molts sabres per defensar-se de possibles atacs, les informacions recollides per Javier Calvo apunten a que mai van arribar. Però va ser la falta de terme allò que va posar fi al somni d'independència. Diana era un poble sense carrers propis.
Al maig de 1839, no arriba a dos anys després, l'aventura de Diana va arribar al final. La insistència de Dénia va ser escoltada i, al·ludint al fet que diversos motius que van espentar a la separació ja no existien, van aconseguir que es donés el vistiplau a la reabsorció del breu municipi mariner. Quin sentit tenia la independència quan ja no existia una separació física quan les noves edificacions havien provocat la unió de la guia de carrers?, assenyalaven des de Dalt Dénia. Quin sentit tenia la independència si no podien manar sobre el seu propi terra?, farien el mateix des de Baix la Mar.
A més, gran part de la població marinera, que segur també van participar anys enrere de les festes per celebrar la independència de Diana, desitjaven tornar a unir-se als antics veïns d'intramurs. Va ser difícil pair tant fracàs seguit. La reial ordre que va arribar el 2 de maig de 1839, motivada per l'enèsim informe de Dénia (aquesta vegada més minuciós que mai), va tornar a unir la ciutat.
Tot i que pugui entendre's com una derrota del barri mariner davant de Dalt Dénia, la veritat és que la situació va eixir reforçada d'aquell conflicte en molts termes. Per començar, van aconseguir fites tan necessàries per a un barri d'aquella dimensió com la possibilitat de poder celebrar els seus propis mercats i fires setmanals, independents de les que tenien lloc dins dels murs. A més, es va oferir l'oportunitat de disposar d'una alcaldia pedània, tot i que mai no va arribar a nomenar-se. Però, sobretot, va destacar el sentiment d'unió entre aquells veïns que vivien junt al port i que van crear una societat paral·lela pròpia, amb uns costums i celebracions que han transcendit gairebé dos segles després per continuar formant part de Baix la Mar hui dia.
