Marisa Ferrándiz i Ana Albarracín van ser unes dones avançades al seu temps. Pioneres en la locució, mares alhora que treballadores i defensores dels seus drets com a dones en una època marcada pels dictàmens tradicionals franquistes. Han viscut tantes coses juntes que la seua complicitat és innegable. Les dues periodistes, la vocació de les quals va venir per casualitat, reben hui, 8 de març, un homenatge amb motiu del Dia de la Dona. Per aquesta ocasió han concedit una entrevista a Dénia.com en què parlen de la feina de tota una vida.
Totes dues van estudiar durant la seua infància a Dénia. Marisa ho va fer en un col·legi de monges que s'ubicava a la carrer Loreto. «Els estudis van ser menys que bàsics, perquè en aquella època, sent les monges les que donaven les lliçons, tampoc no sabien gaire; a més, les assignatures estaven inclinades cap a la religió catòlica», comenta.
Marisa afegeix que les alumnes tenien classe de feina a les tardes, ja que en un futur aquestes nenes es convertirien «en dones casades, mestresses de casa submises i abnegades». A ella, però, la vida el portaria per un altre camí.
«El que em va salvar en certa mesura és que a mi ia una amiga meua ens agradava molt llegir, anàvem a la biblioteca municipal, que se situava al pis de dalt de l'Ajuntament», recorda, encara que durant el Franquisme hi havia censura sobre els llibres i, a més, en aquest cas, l'encarregat de torn tampoc no els deixava llegir certs títols que considerava inadequats, per la qual cosa la possibilitat de conèixer es limitava encara més.
Ana, en néixer més tard que la seua companya, va tindre la possibilitat de continuar els estudis i accedir a l'institut, el primer de Dénia. Atès que el seu pare era militar, la seua família va haver de traslladar-se a diversos llocs i, per tant, expressa, el llibre d'escolaritat va ser «el mapamundi».
Entre tants destins, va ser Madrid on Ana va començar a treballar. Va ser secretaria en una fàbrica de greixos, però el seu somni llavors hauria estat treballar al laboratori com a química: «M'agradava i se'm donava molt bé, llavors vaig dir al director que em passés a aquest departament, però, com que era noia i jove, no va voler». Després d'aquest episodi, el va deixar i va aconseguir un lloc a Galeries Preats, però finalment es va mudar a Dénia, on l'esperava la ràdio.
Passejant un dia amb la seua mare a prop de l'emissora, aquesta va preguntar a l'Anna per què no es plantejava treballar-hi. Van entrar a l'estudi i, després d'una entrevista amb el director, va començar el camí periodístic. Eren els anys setanta.
Per la seua banda, a Marisa li hauria agradat anar a València a estudiar Belles Arts. En aquesta ocasió, van ser els pares els que li van donar la negativa. No obstant això, un dia, caminant per Les Rotes amb unes amigues, un senyor va parar el cotxe i es va oferir a portar-les de tornada. A la conversa, l'home els va confessar estar preparant un espot per a la ràdio i estar buscant una veu per a l'anunci. Després de fer parlar totes, va triar la veu de Marisa i, d'aquesta manera, el 1958 va començar a fer servir el micròfon.
La ràdio al Franquisme i la Transició
«Començava l'emissió al voltant de les 10 i connectàvem a les 00 amb el comunicat de Ràdio Nacional d'Espanya. A la nit, a les 14, es donava una altra part i es tancava l'emissora. Entre aquests temps, hi havia música, discos dedicats, publicitat...», explica Marisa sobre els anys de la ràdio durant el Franquisme. Ella treballava a Radio Dénia, que en aquell moment se situava dins de la Xarxa d'Emissores del Moviment (REM).
Ana, per contra, va començar a treballar més tard en una emissora FM, municipal i, per tant, no implicada al Moviment. «Hi havia una diversitat una miqueta més gran, però no gaire», diu, i afegeix: «Existia molta censura, fins al punt que teníem un programa en valencià que s'havia de gravar, enviar-lo a Madrid perquè el revisessin i després ens ho remetien perquè ho poguerasim emetre».
A partir de la Transició, totes dues van notar canvis de manera progressiva. Va ser el 1981, quan les emissores de Dénia van passar a formar part de la SER i les professionals ja treballaven juntes quan el contingut es va diversificar.
Anècdotes de ràdio
Ser locutora aquells anys significava ser també encarregada de control (tocant la taula de so alhora que parlaven), crear fins i tot sintonies per als programes, o exercir de tècnic quan sorgia una urgència. «Quan hi havia tempesta o humitat, l'antena de vegades es desconnectava. Teníem claus del castell i anàvem allà a veure si podíem arreglar-la», explica Marisa.
«Amb dir-te que els diumenges, suposadament un dia festiu, jo havia d'anar al camp de futbol a canviar els números dels gols a la caseta que hi havia, donar l'alineació dels futbolistes... i al descans havia de locutar la publicitat», relata Ana, que recorda que a més a les nits no tenien descans i havien d'anar a tots els espectacles que tenien lloc a la ciutat. La periodista està orgullosa de tota la seua carrera per això mateix: «Hem sabut adaptar-nos a totes les circumstàncies i hem eixit, més aviat o més malament, airoses», conclou.
Tot i que totes dues tenen moltes anècdotes de la ràdio, confessen que moltes no es poden fer públiques. Tot i això, Ana en comparteix una que va fer un enrenou quan va passar: «Em van cridar un matí de forma anònima quan faltaven tres minuts perquè els nens entressin a l'escola, el meu fill inclòs, avisant-me que havien posat una bomba en un centre escolar, tu imagina't», relata.
«Avisem la Policia, es va muntar la de Déu és Crist. Al final era mentida, es veu que era algun graciós que no volia anar a l'escola aquell dia i va fer broma», explica entre rialles. A partir d'aquest esdeveniment a les falles d'aquell any Ana va aparèixer dues vegades com a ninot, en què no va faltar la famosa bomba.
Ser mare i treballadora: la incompatibilitat de llavors
Totes dues van patir les dificultats amb què en aquella època es trobava una dona quan era mare. Marisa, per exemple, confessa que hi va haver vegades en què no van poder cuidar els seus fills com haurien volgut. Les llargues jornades de treball els obligaven a deixar els nens amb una altra persona que se'n fes càrrec.
Aquest va ser el cas d'Anna: «El meu marit i jo vam haver de deixar el meu fill, de vuit mesos, a Manises amb els meus pares i hi va ser fins que va complir els tres anys que ja el vam poder escolaritzar», manifesta, «només teníem quaranta dies de descans després del part -i els marits, tres- llavors era un conflicte molt gran», afegeix.
Les locutores recorden que això portava les crítiques de la societat de llavors, que no veia amb bons ulls una dona que decidia treballar en lloc de ser mestressa de casa i dedicar-se a la maternitat de forma exclusiva. Tot i això, es recolzaven entre companyes davant aquesta situació.
Ha guanyat poder la dona als mitjans de comunicació actualment?
«Ha avançat molt, però no tant; perquè millori, hi ha d'haver igualtat al 50/50 en els càrrecs de responsabilitat. A les dones els donen fins a un cert nivell, però el topall de dalt generalment és per als homes», denuncia Ana.
«Perdona, Anna, no recordes una cosa: Com va néixer la dona? De la costella d'Adam», diu amb ironia Marisa. I Ana respon: «Doncs comencem bé la història».
