No dic res de nou si afirmo que la simple existència d'una Regidoria d'Igualtat i un Consell de la Dóna subratlla el fet que queda encara massa per fer en aquest àmbit. És indubtable que des de l'arribada de la democràcia al nostre país s'ha avançat de manera impressionant però encara hui, quan parlem de conciliació, pensem més en les mares que treballen fora de casa que a les famílies completes.
La democràcia, malgrat que la nostra Constitució consagrava en el seu article 14 la igualtat, no va aconseguir per si mateixa desterrar la falsa creença de la inferioritat de la dona respecte a l'home. Afortunadament, a principis dels anys 90 i gràcies a la Declaració d'Atenes, van començar aplicar-se les primeres polítiques de discriminació positiva, les anomenades "quotes". Va ser una arma de doble tall. Al costat dolent, dones perfectament capacitades per ocupar un lloc directiu despertaven suspicàcies entre els seus propis companys i comentaris per sota el nas del tipus "l'hi han donat per ser dona", per no dir coses pitjors.
Al costat bo, es va aconseguir alguna cosa veritablement important: la visibilitat. Tot d'una les nenes tenien al seu abast models de dones poderoses i allunyades dels estereotips en els que fins al moment s'havia anat manejant la societat. Podien aspirar a ser el que volguessin i els nens, a més, començaven a veure normal l'accés de les dones a segons quins càrrecs. I això és fonamental.
El principal repte a què ens enfrontem en matèria d'igualtat és el de proporcionar als nostres fills una educació igualitària. No parlo de donar-li una nina a un nen que ha demanat una pilota o una pilota a una nena que ha demanat una nina. Però si els neguem les joguines que desitgen només perquè són de "nenes" o de "nens", estarem fent un flac favor als homes i dones que decidiran el nostre futur.
L'educació no només està a les aules. Aquesta, principalment, a la llar. Els rols que assumeixin el pare i la mare afectaran directament a la forma de veure la vida que tinguin els seus fills. Per això, el següent desafiament és convèncer homes i dones que efectivament són iguals, que el mateix li costa a una dona ocupar-se de les tasques domèstiques que a un home i que si tots col·laboren a casa tots tenen més temps lliure.
Els mitjans de comunicació, sobretot televisió i internet, són també causants de vegades de canvis en els comportaments socials. Si després de tants anys lluitant perquè les dones sigan propietàries de la seua destinació, el model que oferim als nostres joves a través dels mitjans és justament el contrari, de poc servirà el que vegin a casa oa l'escola.
El problema de la desigualtat parteix sempre d'un mateix punt: homes i dones som diferents. Ho som, és cert. Tenim diferències físiques evidents i diferents maneres de relacionar-nos. Però aquestes diferències no haurien d'influir en el llistat de drets i obligacions que tenim tots com a ciutadans. I és que la igualtat no és ni més ni menys que això: que totes les persones tinguin els mateixos drets i les mateixes obligacions. I després, cadascú que esculli si vol posar-se rimmel o conduir un camió. O les dues coses. O cap.
Sobre el paper, sí que és així. Legalment, homes i dones tenim els mateixos drets, però la vida ens demostra una vegada i una altra que no és cert. Les dones cobren menys que els homes per la mateixa feina; tendeixen a renunciar a les seues carreres professionals quan tenen fills amb força més freqüència que els homes en la mateixa situació; són les dones les que demanen les jornades laborals reduïdes, les que es fan càrrec de les tasques domèstiques gairebé en exclusiva mentre els homes "ajuden" sense compartir la càrrega; les que sacrifiquen les seues pròpies aficions per posar el seu temps a disposició de la família. No ens enganyem, la paraula conciliació, ara per ara, es declina en femení.
Què podem fer? A nivell personal, molt. Dones i homes hem de començar a canviar de mentalitat -i fins i tot de canal de televisió si cal- i comprendre que la igualtat comença pel respecte a si mateixos.
Des de les institucions la tasca és certament complicada. En molts casos els fruits no podran veure fins d'aquí a diversos anys. Són, per exemple, els tallers que estem desenvolupant des de l'Ajuntament de Dénia en els cicles d'infantil, primària i secundària, o projectes com La Perruca de Luca. També en breu posarem en marxa un projecte dirigit precisament a les famílies, la "Escola de Pares", i per mitjà del qual volem donar les principals pautes sobre com educar en igualtat.
Així mateix, programem tallers i cursos dirigits específicament per a la dona amb problemes en la seua integració laboral; tenim xerrades d'empoderament de les dones; donem assessorament jurídic i, des Infodona, oferim orientació laboral i de tot tipus a qui la necessita. Hem complert amb el 95% del Pla d'Igualtat d'Oportunitats, i quan vam detectar a una dona en situació de risc, tenim al Grup Artemis de la Policia Local ia la Policia Nacional que actuen immediatament, posant en sobre avís tant al Centre 24 hores com a les treballadores socials del departament de Benestar Social de l'Ajuntament de Dénia.
Hem avançat molt i seguim avançant cada dia més, però no ens podem donar encara per satisfets. Dones i homes han de col·laborar i treballar junts perquè la igualtat, la veritable igualtat, ha de ser una realitat protagonitzada pels que són iguals.
Pepa Sivera
Regidora d'Igualtat de Dénia
