La segona edició del Dénia Festival de les Humanitats ha estat un complet èxit. I no és discutible, malgrat que hui dia es discuteix cada evidència. Ho deia aquest matí el filòsof Víctor Gómez Pin sobre l'escenari del Centre Social en referència al canvi climàtic: «A la ciència no hi cap la subjectivitat, perquè el que legisla és l'objecte». I això és matemàtica pura. Ni a les sessions de dijous, ni a les de divendres, ni a les de dissabte no han quedat més d'un parell de places lliures entre el públic.
I fins aquí tota l'objectivitat que s'hi pot aportar fent un resum del que ha estat una festa del pensament i del debat. Durant tres jornades, s'han succeït un gran nombre de qüestions que han intentat abordar grans experts de cada matèria, explicant les seues experiències, recolzant-se o rebatent-se entre si. Al que el públic hem assistit com a espectadors sense donar crèdit que tot el que estava succeint estava tenint lloc a Dénia.
Durant la conferència de cloenda de dissabte, l'última del festival, el mateix Gómez Pin ha fet ús del torn de preguntes reservat als espectadors per aportar les seues idees al debat que estava tenint lloc a l'escenari entre Francesc Colomer y Arcadi Navarro. Ell podria haver acabat ja la seua participació al festival en haver-se baixat de l'escenari, però va seguir entre el públic per participar com un més, fent-nos assistir a la resta a un moment màgic en què col·lisionaven diversos pensadors de la manera més improvisada possible. I nosaltres n'estàvem formant part, per només uns euros i després d'un passeig d'uns minuts des de casa.
És una autèntica fortuna que hi hagi un festival com aquest a Dénia, i no hi ha res dolent a sentir-se, per tant, afortunats per això. La directora general del Llibre, del Còmic i de la Lectura, Maria José Gálvez, quedava fascinada dijous amb la valentia de la ciutat en haver emprès un esdeveniment d'aquesta categoria, ja que qualsevol altre festival hagués estat molt més senzill ia priori gratificant. Tot i això, un festival d'humanitats és complex, però excessivament necessari, encara que siga molt difícil de vendre entre els veïns i veïnes.
El festival neix amb una barrera invisible enorme que caldrà abordar per fer-la desaparèixer. Manca definir clarament a qui va dirigit. Víctor Gómez Pin pot estar entre el públic junt a qualsevol veí de la Marina Alta, però tots dos rebran de la mateixa manera la informació que s'està transmetent? A qui es dirigeixen? I això és molt difús, perquè depenia de les conferències. Hi ha hagut algunes veritablement exigents, que semblaven adreçades a experts en certes matèries. Però, no obstant, convidaven el públic del carrer a entrar-hi.
El món del festival i el real
Divendres a la vesprada es van arribar a acords que van rebre aplaudiments unànimes des del pati de butaques alhora que s'admetia que aquestes idees en comú després s'havien d'enfrontar a l'exterior, «al món real», assumint que s'havia creat un ecosistema independent al Centre Social, en aquest cas, on tots compartien una manera de pensar i de ser. És a dir, s'assumia ja que hi havia la gent de l'exterior i la de l'interior, cosa que sona massa excloent sent un festival que busca que ens aturem tots a reflexionar, no només aquells que apareixen al cartell. I han d'aconseguir que aquest món real entri a formar part del que es viu dins del Centre Social o L'Andronaperquè la tasca de reflexionar per, per exemple, evitar guerres del futur és de tots. Si no, altres actuaran a la bogeria mentre la resta seguim pensant.
A la inauguració es va viure una escena que ha estat del més comentat del festival i que va marcar la majoria de col·loquis. Mentrestant Zulfu Livaneli estava sobre l'escenari de l'Androna, entre el públic s'escoltava un nadó. Livaneli, gairebé finalitzant el seu discurs, va dir que de tota la sala la persona més important era el nadó, ja que si estaven reunits teoritzant i reflexionant era pel seu futur. Però per moltes butaques que s'omplin, si no es fa partícip d'aquesta reflexió a les persones del món real no hi ha futur possible, només un present un poc més envellit.
Dénia té el deure de democratitzar les humanitats?
La feina ara és aconseguir que més gent accedeixi al festival. Si al D * na es va aconseguir acostar l'alta cuina, la branca més exclusiva de la gastronomia, a tothom, aquest té la responsabilitat de fer el mateix amb les humanitats. Parteix de molts desavantatges, com els escenaris tan limitats de què disposa Dénia per fer-lo créixer, però no estaria de més pensar en un tercer espai amb temes i ponents més accessibles que serveixin de trampolí per evitar el vertigen a què un es pot enfrontar al voler seguir alguna de les conferències més complexes.
Els escriptors Jordi Amat y Marta Sanz, durant un moment de la taula rodona sobre què pot ensenyar del futur la literatura, van fer una diferenciació entre una literatura per fer persones cultes, intel·ligents i crítiques, i una literatura de menor valor, poc exigent, per entretindre. Però no es va plantejar que per accedir a aquesta literatura a què ens solem referir amb el reduccionisme de «densa», cal educar l'hàbit amb lectures més senzilles. Aquest és el trampolí que potser cal abordar també amb una programació més àmplia per assolir gent que pot estar aclaparada i pensi que no és per a ella aquest festival. Soledat Gallec temia que Google decidís els temes que havia de llegir, però potser les persones de l'món real estan igualment espantades davant del que aparenta massa complex, potser, per a ells.
S'estan fent grans avenços per fer créixer el festival. Vicent Grimalt, de fet, anunciava a la clausura que havien arribat a un acord amb les universitats valencianes perquè l'assistència a properes edicions suposessin microcrèdits per als estudiants. I és una gran notícia. Però cal no oblidar que la gent del carrer ha de ser partícip del festival, perquè al final no és tan complex, no és tan excloent i sí que és tan important per a tothom. Cal fer-ho arribar al món real perquè vegin com són d'afortunats que, sens dubte, som que això estigui passant ara a casa nostra.
Hi ha multitud de científics que qüestionen el canvi climàtic, algun premi nobel. Hi ha un interès polític per finançar els informes IPCC per part de personatges integrants del fòrum de Davos, els grans fons d'inversió Black Rock, Vanguard… Bill Gates etc… Els que mouen els fils dels nostres polítics titelles que estan al vostre servei i que ens venen les bondats de l'agenda 2030. Tot això és a la mateixa ona. Els beneficiaris són aquests personatges; els perjudicats tots nosaltres
Molt dacord amb tu, però és un bon inici. Em falta que la gent de Dénia es barregi més amb el festival i que la gent del festival es barregi més amb Dénia. I que fins i tot es faci una relació entre els grans debats i les problemàtiques locals, ja que tot va unit. Això sent bona base, així que només són idees. Manca portar el debat al esmorzar al mercat, oa un institut. Que cada any algun ponent tingui algun debat a cada institut, per exemple. I em falten activitats en valencià.
Però és molt bona idea que ha de seguir endavant
El món real
Estic d'acord amb tu Antonio, el món real i la seua gent actual és l'important la resta són quimeres de xerraires futuristes de grans debats buits i allunyats de la nostra realitat diària.
Per entretindre aquesta molt bé, però que ens en queda?
Bona proposta Antonio, però per poder portar el debat al Carrer cal que la gent tingui una base i uns coneixements culturals i socials mínims, la majoria no arriben ni a aquest mínim. El just per emborratxar-se i acarnissar-se de menjar en Festes subvencionades pel Departament de Cultura de l'Estat.
Una ciutat que no té cura dels residents més humils és una ciutat sense ànima. Ni els joves ni els no tan joves poden comprar un habitatge. Estem desenfocats, embadalits per la boira del Montgó a l'aroma de gamba roja i el pensament d'uns dirigents messiànics que estan portant Dénia a la meua exclusió social i al postureig.
Totalment dacord. D'aquí poc la ciutadania haurà d'anar a viure sota els ponts, mentre es lloga a Turisme depredador.