Opinió de Javier Scotto, regidor de Diversitat: «Orgullós de ser diferent»
Cada any, el 28 de juny se celebra a nivell mundial el dia de l'orgull LGTBI+ i, com cada any, es genera el mateix debat i controvèrsia sobre la necessitat d'una festa de l'orgull.
Des de la maduresa, em veig en la necessitat de realitzar una retrospectiva sobre la meua pròpia vida, en què recordo una infància traumàtica de sentiments trobats feia les persones del meu mateix sexe, la falsa personalitat adolescent a qui la discriminació em va espentar, ia una edat adulta amb la insana obligació d'amagar la ploma davant dels estereotips masculins, i demostrar que la meua orientació no és un handicap per a la professió.
Sense referents de qualsevol tipus: socials, educatius, literaris, i fins i tot esporteus encara hui dia, durant aquesta meua empobrida i marginal existència que arrossegament dels anys 80 i 90, sempre ha bategat la culpa, la patologia, la marginalitat, la humiliació i el pensament d'haver fallat a mi la meua família i mi mateix. Cap indici d'orgull, quan ni tan sols era capaç d'aferrar-me a la meua pròpia dignitat.
Davant de qualsevol debat sobre el 28J, després d'haver viscut i patit la marginació, l'insult, la violència i el menyspreu, hem de reafirmar la festa de l'orgull, com a festa, però també com a manifestació, com a orgull reivindicatiu i crític, on les persones LGTBI+ mostrem la nostra identitat, orientació i gènere, sense por, sense embuts, sense condicions ni imposicions. Una marxa contra l'oblit, el silenci, els armaris, les cunetes i els marges socials, un recorregut enarborant la bandera arc de Sant Martí, la creativitat, la música i fins i tot l'extravagància, amb pancartes i lemes per abraçar la diversitat. No tingueu por a la manifestació del que és diferent.
Mentre vosaltres no heu de tindre por de la diferent, nosaltres hem de recuperar la memòria i l'activisme, perquè hem lluitat molt, i ens ha costat molt, fins i tot la vida. Cada conquesta ha estat a costa del sacrifici dels qui ens van precedir, i que ara a través del discurs de l'odi, amenacen de prendre'ns.
I és que la despatologització de gais, lesbianes i persones transsexuals, la prohibició de les teràpies de conversió, o els protocols de no assignació del sexe al naixement de les persones intersexuals, ens lliura dels centres psiquiàtrics, però no ens protegeix davant de les agressions produïdes aquest darrer any i que continuen incrementant-se.
Que ens puguem casar amb qui estimem, formar famílies diverses, veure sèries homosexuals a les plataformes digitals, confirmen un avenç social, però no ens allibera de la lluita diària per ser tractats en igualtat, i tindre la llibertat d'expressar la nostra afectivitat-sexual a qualsevol espai públic sense represàlies.
El que siguem fidels a la nostra identitat, gènere o orientació, el que estimem qui vulguem, el que visquem tal com som, pot semblar obvi, però no ho és. No va ser sempre així, i encara que estigui garantit per llei, la història i el populisme de l'extrema dreta espanyola i europea pretenen encarregar-se que no ho siga. Hui són les feministes, els migrants i el col·lectiu LGTBI+, demà pots ser tu.
Estem orgulls, per ser el que som i qui som, per assumir la nostra diversitat, i no és fàcil créixer i viure en una societat que estrangula les minories, i ataca allò diferent i contrari a l'heteronormativitat: la ploma, les noves masculinitats, les dones, les dones trans, els homes trans, i les persones no binàries, tot el que ix de la norma, és perillós per a la ideologia de l'odi.
Per això l'orgull és atrevir-se a ser un mateix, aquí rau el que és revolucionari, i marxem, ens manifestem i desfilem perquè no ens vau entendre, perquè ens heu fet mal, perquè no hem de demanar permís, ni que ens tolereu, perquè no hem decebut a ningú, perquè no estem disposats que ens condicioneu, o ens hàgim de conformar amb la marginalitat i l'exclusió social. Seguirem donant la cara ia plantar batalla a cada dret que ens queda per conquerir, perquè encara ens maten, ens agredeixen, ens castiguen i ens condemnen a molts països. Ho fem pels que ni tan sols hui es poden manifestar.
En aquests temps del radicalisme de la dreta més rància, que traspassa les línies de la democràcia exigint la pèrdua de drets i llibertats de la comunitat LGTBI+, i fins i tot davant de la silenciosa i no menys perillosa política de rentat d'imatge amb calculada passivitat i eliminació de polítiques amb perspectiva de diversitat, el millor és celebrar sense complexos la igualtat que defensem cada dia, perquè res ni ningú no aconseguisca fer-nos retrocedir.
Les presons socials, les presons ideològiques, els armaris de la vergonya, i els murs de la segregació han caigut, i no han de tornar a posar-se drets. Estic orgull de ser diferent.