El silenci que aquests dies envolta la Plaça de la Constitució no és habitual una vesprada d'hivern. És un silenci tens, d'aquells que es palpen a l'aire i que obliguen a alçar la vista cap a dalt del campanar de la església de l'Assumpció. Allà, a desenes de metres d'alçada, divendres passat a la vesprada Història va estar a punt de xocar frontalment amb el terra. La Maria de la Victòria, una mola de bronze de 1.425 quilos, va quedar despenjada del seu lloc, encaixada de cap per avall en un equilibri precari que ha mantingut en suspens tota la ciutat.
Aquest incident no només ha obligat a precintar el centre neuràlgic de Dénia, sinó que ha trastocat de cop l'agenda festiva. Dissabte passat, la tradicional Crida de les falles, que sol reunir centenars de persones sota l'ombra del temple, va haver de ser reubicada a corre-cuita per seguretat. Hui, dimarts 3 de març del 2026, la solució ha arribat de forma radical: el descens dels cinc bronzes per a la seua restauració.
Un baptisme de guerra: per què Dénia marca els seus bronzes
Per entendre el valor del que hui penja de les grues a la plaça, cal retrocedir fins a la cicatriu de la Guerra Civil espanyola. La majoria de les campanes van desaparèixer entre 1936 i 1939, baixades de les seues torres i foses per alimentar la maquinària bèl·lica. Aquell buit sonor no es va omplir aquí fins 1942, quan la fosa de Roses Germans, a Silla, va rebre l'encàrrec de tornar-li el pols al campanar denier.
Hi ha un detall que el passejant curiós pot observar hui a peu de carrer: totes les campanes porten gravat, en lletres clares, el nom de «DENIA». No és una simple ostentació d'orgull local, sinó una mesura de precaució històrica. Després de la contesa, moltes campanes que es van salvar de la fosa no van poder tornar a casa per la falta de marques d'origen. Per ordre administrativa, els nous bronzes havien de ser identificables per si la història decidia repetir-se.
Entre les cinc peces que hui toquen terra, destaca la ja esmentada Maria de la Victòria. amb els seus 135 centímetres de diàmetre, és un exemplar excepcional que trenca la norma de la seua època en incloure a la seua epigrafia noms de l'alta jerarquia eclesiàstica, com el del Papa Pius XII i el de l' Arquebisbe Prudenci Melo. Amb ella, les seues germanes menors.Concepció, Sant Joaquim, Crist Rei y Maria de l'Assumpció— completen un conjunt que ha marcat el ritme de la ciutat durant més de vuit dècades.
La feblesa del ferro
L'enix de divendres passat no ha estat un esdeveniment fortuït, sinó el símptoma d'una instal·lació que els experts ja qualificaven com a millorable. Durant la dècada dels 80, la fosa de Salvador Manclús va mecanitzar el conjunt, substituint els tradicionals jous de fusta per estructures de ferro i motors de vol continu. Segons fonts especialitzades en el patrimoni campaner valencià, com Joan Alepuz Chelet, aquesta intervenció «no afavoreix la conservació de la campana ni té vinculació amb la tradició local».
-
El sistema de politges i el motor de la campana, on l'òxid acumulat durant dècades a l'estructura de ferro és hui el protagonista
-
Una esquerda profunda al suport de ferro que gairebé provoca el despreniment dels 1.425 quilos de la campana Maria de la Victòria
Mentre les grues treballen i els tècnics asseguren els perímetres, Dénia assumirà un període d?orfandat sonora. No és només una qüestió de seguretat pública perquè la plaça pugui recuperar la vida quotidiana; és l'oportunitat que, quan els bronzes tornin a pujar, no ho facin com a simples màquines de soroll, sinó com a instruments afinats amb la seua història. L?enix de divendres va ser l?últim avís d?uns gegants que demanaven, a crits de metall, un descans i una cura de salut.
