La imatge resulta hui difícil de processar sense que s'escapi un somriure amarg o un calfred. Corria l'agost del 1979 i un informe tècnic, que comptava amb el beneplàcit d'algun representant municipal de l'època, posava sobre la taula una solució gairebé infantil per reduir l'impacte visual d'una mola de ferro que volien instal·lar a la cimera més emblemàtica de la comarca: pintar de blau una torre de 32 metres. La intenció era que aquest repetidor de televisió, que era al final aquesta mola, es mimetitzés amb el cel de la Marina Alta, com si l'impacte sobre el paisatge, la arqueologia i el medi ambient es poguera esborrar amb un parell de capes d'esmalt.
Aquell episodi, rescatat ara pel Arxiu Municipal de Dénia en el seu lliurament número 100 de La Mirada de l'Arxiu, no era una simple anècdota sobre la mala recepció del senyal televisiu. Era el símptoma d'un conflicte molt més profund on el dret a veure la xicoteta pantalla s'utilitzava com a cavall de Troia per interessos urbanístics que pretenien transformar la fesomia de la muntanya per sempre.
Una carretera sospitosa per a un Land Rover gegant
La necessitat de millorar el senyal de televisió era real i comptava amb el suport de moltes firmes de veïns que, en aquell moment, prioritzaven la tecnologia davant dels valors ecològics. Tot i això, els detalls del projecte van començar a alçar sospites entre els sectors més conscienciats de Dénia i Xàbia. El pla per construir el repetidor incloïa una carretera d'accés fins al cim sota el pretext que havia de pujar un Land Rover.
Allò que el paper deia i allò que la realitat projectava eren coses diferents. Els tècnics van calcular una amplada de via de 5,50 metres. Una mesura sens dubte excessiva per a un vehicle tot terreny convencional, però perfecta per al trànsit de maquinària pesada i, posteriorment, per donar servei a futures construccions. La veu d'alarma no va trigar a estendre's per la comarca: darrere del repetidor no venia només la televisió, venien els xalets.
Va ser llavors quan va néixer el lema que marcaria tota una generació: «Volem el Montgó enter i verd». la plataforma Salvem el Montgó es va convertir en el mur de contenció contra l'avenç del formigó. La força de la mobilització es va recolzar a la cultura, amb aquell icònic dibuix de Joan Castejón que va donar cara a la protesta. Noms com els de Joan Sala, Toni Ortega, Vicent Balaguer, Pepe Crespo o Pepe Carrasco, entre molts altres, van passar a la Història local com els guardians d´un patrimoni que hui considerem intocable.
De l'assalt d'URMONSA al blindatge com a Parc Natural
La lluita no va ser senzilla ni curta. Els interessos econòmics eren immensos i la pressió per fer negoci a costa del paisatge era asfixiant. Fins i tot després dels primers frens administratius, les constructores no es van rendir. L'empresa URMONSA (Urbanitzacions del Montgó SA) seguia pressionant a principis dels anys 80 amb projectes com la urbanització Marquesa VI.
Fins i tot l'agost del 1987, amb el Parc Natural ja declarat oficialment mesos abans, es van registrar denúncies per intents de continuar construint dins dels límits protegits. Segons expliquen des de l'Arxiu Municipal, la declaració del Parc Natural del Montgó el 16 de març de 1987 va ser, a la pràctica, la salvació definitiva del massís. Aquell blindatge legal va detindre la inèrcia destructiva que pretenia omplir de vivendes exclusives fins als vessants més alts.
L'èxit d'aquella protecció es va ampliar el 1994 amb la creació de la Reserva Natural Marina del Cap de Sant Antoni, protegint també el peu dels penya-segats de la pressió turística que ja s'entreveia. Sense aquell esforç col·lectiu, el perfil que hui retallen les postes de sol seria un laberint d'antenes i teulades. No hem d'oblidar que el Montgó és un ens viu que requereix la nostra atenció constant davant de les noves formes d'explotació del territori.
Una puntuació dels terrenys de marquesa VI són privats, el que va ser el vedat de la marquesa que va comprar la fàbrica de ciment, on es va fer la carretera del montgo és tot terreny públic no hi ha cap possibilitat d'urbanitzar, no es comenta a l'empresa d'Altea que li van cremar un buldòzer sense tindre res a veure, però en el monduber no hi ha problema vullgues per a ningú.