Que 2012 ha estat francament dolent per a les pimes de la Marina Alta ja és una obvietat. És cert que algunes empreses han mantingut i fins i tot incrementat la seua productivitat, íntimament lligada a l'exportació de productes i serveis oa la innovació en matèria turística, sector que sí que ha experimentat un lleuger –molt lleuger- repunt respecte als darrers anys. Però no ha estat la norma.
El pla de pagaments a proveïdors va alleujar en alguna cosa la situació, si bé en una immensa majoria dels casos, amb el cobrament d'aquestes factures endarrerides s'han atès prioritàriament reestructuracions de plantilles, acomiadaments i tancaments. Després d'aquest pla de pagaments, a més, s'han seguit acumulant les factures, fins donar-se ja el cas que no són massa les pimes que s'arrisquen a treballar amb alguns ajuntaments d'aquesta comarca.
La major càrrega impositiva ha fet també més difícil la recuperació. És la "peix que es mossega la cua". L'administració necessita forts ingressos per mantindre les estructures de l'Estat, les comunitats autònomes, les diputacions provincials i els ajuntaments, i com no és capaç de quadrar el balanç, realitza alguns -pocs- ajustos, retalla despeses i augmenta els impostos.
A conseqüència d'això, els productes s'encareixen i els ciutadans, i les empreses, tenen menys diners que posar en circulació. Com que hi ha menys diners, societats i autònoms tenen menys beneficis i fins i tot entren en pèrdues, el que els porta a estructuracions de les seues plantilles, acomiadaments massius i fins i tot tancaments, engrossint així la llista de persones que legalment tenen dret a cobrar prestacions socials i aprimant la llista d'aquelles que poden seguir suportant els impostos, pagaments a la Seguretat Social i altres càrregues. Com augmenten de nou les despeses i tornen a disminuir els ingressos, l'Estat, en lloc de plantejar un ajust seriós, seguix retallant d'on pot, enginyant noves taxes i acudint als mercats externs per finançar-se.
Però les pimes també estan buscant finançament, i no poden acudir a aquests mercats. Els tan cacareados crèdits de l'ICO seguixen estant en mans de les entitats bancàries, molt reticents a concedir finançament a qui ho necessita, fent així realitat la dita anglès: a banker is a fellow who lends you an umbrella when the sun is shining, but wants it back the minute it begins to rain.
No és finançament per caprici el que demanen les empreses. Les pimes necessiten liquiditat a final de mes per fer front al pagament de nòmines, assegurances socials i factures. En moltes ocasions, els ingressos previstos vénen amb grans retards, però no es poden revespradar en cap cas els pagaments més urgents.
Es dóna també la circumstància que per molt que diverses formacions polítiques ho prometeren o apuntessin, les factures emeses seguixen tenint l'obligació de declarar IVA, s'hagen cobrat o no.
A més, no es permeten fórmules que sens dubte resultarien molt més imaginatives que les actuals i menys oneroses per a les empreses. Hi ha molts analistes que apunten diferents solucions en aquest sentit. Per exemple: habilitar a les PIMES perquè compensin els crèdits que ostenten enfront de qualssevol administracions públiques (inclosa la local i autonòmica) amb les seues obligacions davant qualsevol d'elles.
I no només això. En les reformes laborals aprovades en aquest país sembla que l'opinió i la lluita de l'empresariat està en abaratir en acomiadament, quan en realitat no és això realment el que ens cal, sinó un altre tipus de flexibilitat. Un altre exemple: moltes empreses no hagués reduït les seues plantilles, o les haguessin reduït molt menys, si haguessin pogut ajornar sense cost oa un interès marginal els pagaments a la Seguretat Social. En comptes d'això, a l'agost de 2012, l'Administració va considerar oportú imposar un recàrrec del 20% a qui es retardés un sol dia, quan abans els recàrrecs eren del 3%; 5%; 10% i 20% segons el retard fos d'un mes, dos mesos, tres mesos o més de tres mesos respectivament.
No contents, en el mateix Reial Decret retirar sense previ avís totes les bonificacions en les assegurances socials per als col·lectius més desfavorits. La combinació d'ambdues mesures resultar ser extraordinàriament eficaç per inflar els costos laborals en una època tan dolenta com l'actual, el que es demostra per l'engrossiment de les xifres de l'atur ha passat arran d'això. Tot esquitxat, a més, per una mena de mantra que repeteixen les administracions: "Cal donar suport als emprenedors". Per què? Per què aquesta obsessió sabent que cada dia es posen noves traves a la creació d'empreses i el seu sosteniment en el temps? De debò creuen estar fent alguna cosa o és simple sarcasme? Cap a final d'any llegíem aquest titular: "Crear una empresa a Espanya és més difícil que a Zàmbia". Lamentable.
Què passarà a 2013?
És molt difícil fer un pronòstic. Cada any, els grans analistes situen la recuperació -la pastanaga- en l'any següent. Així, en 2011 ens van dir que la situació milloraria a la fi de 2012. El 2012 el van posposar a 2013, i ara l'horitzó l'han assenyalat per al 2014.
Com a empresaris estem disposats a fer quants esforços sigan necessaris, però volem que aquest esforç el realitzen també les administracions públiques i les entitats bancàries. A les primeres els demanem reajustaments que eliminin competències duplicades i fins i tot triplicades, però sense retallar en serveis als ciutadans, que és el principal motiu pel qual paguem impostos. Als segons els recordem que igual que nosaltres som comerciants, o industrials, o restauradors i hostalers, o jardiners, constructors; promotors; agents immobiliaris o d'assegurances; assessors, etc., els bancs són també empreses, empreses financeres el principal negoci és vendre diners, i no ho estan fent.
Federació De l'Cercle d'Empresaris de la Marina Alta
Sóc una mini empresària, en total som tres a l'empresa, la nostra forma de treballar és neta i transparent i no hi ha una altra forma de fer-ho, perquè al dedicar-nos al la importació ja ens demanen pagar per avançat als nostres proveïdors (clar, no es fien dels espanyols!), l'IVA (21%) per avançat, la Eco-Taxa per avançat i en ser distribuïdors o dependre de projectes, els clients ens paguen a 60 i mes dies o simplement s'escaquegen i es declaren insolvents, permetent obrir a un altre familiar o sota un altre nom, obrir una altra empresa amb el nostre material i el d'altres que han deixat igual que a nosaltres. No ens retorna l'IVA, perquè el termini de reclamació és molt curt eintentamos donar un vot de confiança al client, els bancs, et arrenquen fins a l'ànima per obtindre una pòlissa ridícula i si a sobre t'han enxampat els famosos clips o swaps bancaris, tot i haver guanyat els processos judicials, t'ho alrgan i recorren durant anys, jugant amb uns diners que a tu et hagués vingut bé per seguir fent transaccions empresarials! Almenys a Irlanda van retornar els bancs a les dues setmanes els diners robats als seus clients! I per si fos poc, quan aconseguixes un contracte per a exportació per a una marca molt coneguda, el banc tampoc de facilita res perquè t'obliga, no només comprar una pòlissa que et fa dessagnar, sinó que et fa comprar accions o preferents que al dia següent no valen res i que et deixen encara mes endeutat! Els ajuts són per a Telefónica, Iberdrola, Endesa, Au etc. però els milers d'autònoms que podríem ajudar a créixer als municipis de manera legal i neta, ens veiem ofegant-nos més i més sense poder créixer o invertir per la nul·la ajuda i comprehensió de l'administració competent i gràcies a la solidaritat d'algunes iniciatives privades o personals, algun que un altre jove empresari, pot obrir el seu mini xicoteta empresa en algun viver empresarial! No m'estranya que els nostres talents se sentin incompresos, infravalorats i frustrats i hagen de eixir fora del país!